8M NI MESTRESSES NI ESCLAVES: ANARCOFEMINISTES SEMPRE

Com cada 8 de març, des de la Confederació Nacional del Treball ens posicionem incondicionalment amb les lluites anarcofeministes, que pugnen per l’emancipació de les dones i de tots els cossos, i per l’abolició del poder i l’autoritat. Com cada 8 de març, reivindiquem aquesta data com el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

De la mateixa manera que succeeix amb el Primer de Maig, històrica data internacional per a les classes treballadores i institucionalment reconeguda com a “Dia del Treball”, el 8 de Març fou convenientment declarat per l’ONU “Dia Internacional de la Dona” en 1975. La despulla de tota una memòria de lluita per part de la institució està sent completament exitosa i fins i tot en totes dues dates s’ha aconseguit banalitzar la vaga i buidar-la de significat. Així com el Primer de Maig ha sigut convertit en un dia festiu i primaveral, també el 8 de Març va en camí de transformar-se en data de celebració i de reconeixement de les lògiques institucionals i jeràrquiques que nosaltres repudiem. I això no és més que una evidència palpable de com el poder i les institucions estatals absorbeixen les lluites revolucionàries per a utilitzar-les a la seua conveniència i desarticular-les. Còmplices d’això són organitzacions que es diuen obreristes i sindicalistes, així com feministes, però no són una altra cosa que organismes subvencionats que responen als interessos de l’Estat capitalista i patriarcal.

Nosaltres, des de la CNT-AIT, ens oposem de manera frontal als feminismes, les reivindicacions interclassistes dels quals, passen per reconéixer les jerarquies que ens imposen els estats, el capital i el patriarcat. Ens oposem a les organitzacions que, lluny de destruir el conjunt de les estructures de poder que oprimeixen als éssers humans, lluiten perquè les dones i les dissidències puguen ser tan poderoses com sempre ho han sigut els homes.

Les dones som un col·lectiu divers i complex i ens veiem travessades no sols per les jerarquies classistes, sinó també per les racials i colonials, així com per altres diferències estructurals de poder, violències que ens posicionen encara més en els marges d’aquest sistema. Un sistema deshumanitzant que ens precaritza, ens invisibilitza, que penalitza les nostres experiències de vida, que ens marca i posiciona sempre en un lloc apart. Un sistema per al qual sempre som conquistables, matèria primera, objectes d’estudi, adoració i investigació. Estem desbordades, però som subjectes de la nostra història, de les nostres reivindicacions, dels nostres drets. Som fortes i valentes, hem heretat milers d’opressions, la nostra pell és resistent, el nostre caràcter orgullós, la nostra veu rabiosa i potent. Ens hem tornat resilients.

S’ha de parlar de feminisme anticapitalista, antiracista i anticapacitista per a incloure a totes les renegades. Les flors que creixen en el ciment de l’etern estigma. S’ha de parlar, a més, i simultàniament, de transfeminismes, sent conscients que les sinergies són necessàries per a incloure a tots els cossos afectes dins d’una lluita feminista autònoma i anticapitalista. Ací estem totes contra el patriarcat, contra l’exclusió binarista de qualsevol dicotomia. Contra totes les jerarquies. No obstant això, volem recordar que les idees no haurien de ser mera utopia: primer hem de desconstruir-nos enfront de l’educació patriarcal, desaprendre la programació binarista, els capacitismes, els mentalismes, l’actitud, tant infantilitzada com infantilitzadora, condescendent i paternalista a la qual qualsevulla hem sigut sotmeses. No ens basten les bones intencions, volem ser autocrítiques, volem sembrar el dubte. Sense assumpcions supèrflues, recreant el món amb relacions horitzontals i igualitàries, lliures d’autoritarismes, basades en el suport mutu i en la solidaritat. El sistema econòmic global ens marca més com major és el nombre d’opressions que vivim i compartim. Volem qüestionar els drets “per se” de tot el que s’estableix, volem qüestionar i parar la fustigació, l’assetjament mediàtic, el policial. Creiem que és des del coneixement i una ètica coherent, antiautoritària, anarco comunista, que trenque amb l’individualisme, des d’on necessàriament s’han de generar els canvis.

Aquest 8 de març de 2022 es veu travessat, a més, per una situació internacional convulsa: la guerra que està tenint lloc a Ucraïna. Una guerra parida per les ànsies expansionistes dels Estats i Nacions capitalistes i patriarcals que no anhelen una altra cosa que l’acumulació, a costa de la despulla i la devastació de territoris i comunitats senceres. Per la qual cosa, aprofitem aquest espai per a posicionar-nos, des de l‘anarcofeminisme, en contra de la guerra i de les lògiques militaristes i violentes que naixen en el si dels Estats i dels seus discursos patriòtics. No cal assenyalar el caràcter patriarcal de les guerres i els conflictes armats, tant pels rols als quals les dones són sotmeses, com per la instrumentalització, cossificació i transformació dels seus cossos en eines per a devastar l’enemic. Nombrosos discursos enarborats des de feminismes institucionals fantasiegen hui amb una realitat diferent en la qual no existirien guerres si foren les dones les qui estigueren al capdavant dels governs i en els òrgans de decisió. S’apel·la a un suposat caràcter naturalment conciliador, pacífic i solidari de les dones i, des d’ahí, es reclama que nosaltres tinguem la mateixa possibilitat que els homes d’aconseguir llocs de poder. Que tinguem el mateix accés a la direcció d’empreses i institucions estatals, que cada vegada siguem més dones entre els cossos policials i militars.

Nosaltres, les feministes anarquistes, rebutgem aquesta idea. No considerem que siguem bones i conciliadores per naturalesa. No considerem que el nostre accés als parlaments, a les empreses, als exèrcits i als cossos policials, vaja a dinamitar les estructures de poder. De fet, tan sols ho reforçarem, com així va succeir amb la incorporació de les dones al sufragi i al treball remunerat. Rebutgem i ens posicionem frontalment en contra dels discursos feministes que fantasiegen amb els fetitxes del poder. Les guerres, la despulla, la devastació, la misèria, l’explotació, les desigualtats, les presons i les jerarquies continuaran existint, encara que siguen les dones o qualsevol subjecte oprimit qui estiga al poder. Per que el problema és eixe: el poder. I d’ell no esperem res més que la seua abolició. Per a nosaltres el 8 de Març no és una data de celebració. No és una data de regalar-nos flors, de festejar-nos i de felicitar-nos pel simple fet de ser dones. És una data de lluita, de memòria, de reflexió, de tensar les cordes, de soscavar estructures podrides, de reafirmar-nos en els nostres principis antiautoritaris. I no sols en aquest dia assenyalat, sinó durant totes les nostres vides.

No busquem reinventar ni millorar la vella i oxidada estructura jeràrquica sobre la qual històricament s’assenta la nostra societat. Nosaltres no volem suavitzar les cadenes que ens subjuguen, volem destruir aqueixes cadenes. I sobre les seues cendres, volem construir un món lliure de poder, de jerarquies, de misèria. Un món que siga habitable per a nosaltres i per a tots els éssers que habiten el planeta. En aqueixa tasca àrdua ens organitzem. Com diu l’anarquista María Galindo: “amb una mà sostenim les urgències, amb l’altra subjectem les utopies”.